Quartet de corda núm. 12 (Beethoven)
Retrat de Beethoven de 1823. | |
Títol original | Grand Quatuor pour deux violons, Alto et Violoncelle |
---|---|
Forma musical | Quartet de corda |
Tonalitat | Mi bemoll major |
Compositor | L. van Beethoven |
Creació | 1824 |
Data de publicació | 1826 |
Catalogació | Op. 127 |
Durada | 37' |
Opus | 127 |
El Quartet de corda núm. 12 en mi bemoll major, op. 127, de Ludwig van Beethoven, fou compost entre l'any 1823 i l'octubre de 1824.[1] Fou publicat l'any 1826 amb una dedicatòria al príncep Galitzine.[1] És el primer dels cinc darrers quartets de Beethoven.
Presentació de l'obra
[modifica]Aquest quartet és catorze anys posterior al Quartet de corda núm. 11 i amb la seva composició Beethoven inaugurava la sèrie dels últims quartets que són considerats entre les obres més elevades de la seva vida creadora. Com el tretzè i el quinzè quartet, respon a un encàrrec del príncep Galitzine. La seva composició és contemporània a l'acabament de la Novena Simfonia; fou estrenat el 6 de març de 1825 pel Quartet Schuppanzigh, però sense èxit.[2] Com els altres quartets d'aquest període, aquest quartet no va ser ben rebut pel públic durant molt de temps.
L'edició original, en particel·les separades per a cada instrument, va ser publicada per Schott a Magúncia el març de 1826 i en la partitura completa el juny del mateix any.[3] El títol estava en francès: «Grand Quatuor pour deux violons, Alto et Violoncelle. Composé et dédié à son Altesse Monseigneur le Prince Nicolas de Galitzine par L.v.Beethoven».[4]
El Scherzo és el més desenvolupat de l' obra de Beethoven, al costat del de Quartet núm. 7 (Op. 59 núm. 1) i el de la Simfonia núm. 9. Però mentre que el Quartet núm. 7 crea el seu desenvolupament a partir d'una diversitat de motius, en el Quartet núm. 12 tot ell es desenvolupa a partir d'un germen obscur que es va ampliant.[5]
Consta de quatre moviments :
- Maestoso, compàs 2/4 — Allegro, compàs 3/4, en mi bemoll major (282 compassos).[6]
- Adagio ma non troppo e molto cantabile, compàs 12/8, en la bemoll major (126 compassos)
- Scherzo vivace, compàs 3/4, en mi bemoll major (435 compassos)
- Finale: Allegro, compàs 2/2, en mi bemoll major (299 compassos)
La seva execució dura aproximadament 37 minuts.[7]
Discografia
[modifica]- Quartet Busch, 1942 (Sony)
- Quartet Italiano, 1968 (Philips)
- Quartet Végh, 1974 (Auvidis-Valois)
- Quartet Alban Berg, 1979 (EMI)
- Quartet Talich, 1980 (Calliope)
- Quartet Takács, 2005 (Decca)
- Quartet de Tòquio, 2010 (Harmonia Mundi)
- Quartet Artemis, 2011 (Virgin Classics)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Massin, Jean. Fayard. Ludwig van Beethoven (en francès), 1967, p. 845. ISBN 978-2-213-00348-1.
- ↑ «L'estrena va ser desastrosa a causa d'una interpretació mal preparada. El quartet Böhm es faria càrrec de l'obra dues setmanes després.» Seuil. Les Chefs-d'œuvre de la musique, 2000, p. 802. ISBN 978-2-020-39863-3.
- ↑ Brisson, Élisabeth. Fayard. Guide de la musique de Beethoven (en francès), 2005, p. 878. ISBN 9 782213 624341.
- ↑ L'edició original es pot veure a Beethoven-Hauss Bonn Arxivat 2016-03-29 a Wayback Machine., accés el 6 de desembre de 2012.
- ↑ Alcan (réédité par Julliard en 1960). Les quatuors de Beethoven (en français), 1925.
- ↑ Brisson, Elisabeth. Fayard. Guide de la musique de Beethoven (en francès), 2005, p. 878. ISBN 9 782213 624341.
- ↑ Durada mitja basada en els enregistraments discographiques ciutats